Una nit increïble

Perdoneu, però m’ha passat una cosa increïble. Faltaven 10 minuts per acabar el partit. El Barça ja havia empatat, però un gol del Paris Saint Germain ens deixava fora de la Champions. Quins nervis! Quina tensió! Insuportable.

Em vaig aixecar del meu seient de la tercera graderia i em vaig tancar en un lavabo. Això sí, escoltava el partit a través de la ràdio del mòbil. Els lavabos del Camp Nou, tot i que sempre desprenen un aroma poc agradable, són un lloc de pau i relax. M’altera molt més veure el partit en directe! 

I l’àrbitre va xiular el final! I ens vam classificar per a semis! I el meu cos es va relaxar. I vaig comença a badallar. I em vaig quedar clapat com un nadó, assegut sobre la tapa del wàter. I així he estat tota la nit. Somiant amb els àngels i amb Messi. 

A les set del matí, m’ha despertat una dona de la neteja. Quina vergonya. M’he disculpat com he pogut. I li he donat vint euros, perquè fos discreta i no expliqués aquest incident al club. És clar que, si ara escric aquest article, tota la discreció se’n va a fer punyetes.

Conclusions:

-Ja no em tancaré mai més en un lavabo del Camp Nou (o m’emportaré el despertador de casa)

-Messi és el meu heroi. El seu compromís m’ha deixat molt impressionat.

-M’agradaria unes semis Barça-Borussia D i Madrid-Bayern, però crec que la UEFA vol una final Madrid-Bayern.

I ja està. Força  Barça!!!

Ja he sortit del balneari!!!

A les 22.35 d'ahir dimarts, 12 de març, va entrar a la meva habitació del balneari el doctor Valldonzella. Jo estava amagat sota el llit demanant a les forces divines que el Barça eliminés el Milan. Ja sabeu que els metges m'havien prohibit qualsevol contacte amb l'exterior. El discurs del doctor va ser curt, clar i contundent: "Ens hem follat el Milan. 4-0".

I la meva cara es va il.luminar. I vaig recuperar el somriure. I vaig recuperar també la il.lusió per la vida. I em van venir ganes de menjar una fideuà. I vaig abraçar al doctor i li vaig clavar un petó als morros. I també vaig petonejar a la Dolors, la meva inferemera. I a la Lluïsa, la dona de la neteja. Vaig petonejar a tothom. Inclòs al gos Treski.

A les 22.40 el doctor Valldonzella em va donar l'alta: "Amic Alfred, veig que t'has recuperat de la teva terrible depressió. Ja pots marxar". I vaig sortir del balneari amb la mateixa alegria que aquell personatge que s'escapava de la presó a la pel.lícula "L'exprés de mitjanit".

Al carrer m'esperaven els meus amics i familiars. Tots plegats vam cantar l'himne del Barça unes deu vegades i el mític crit de guerra "Madrid se quema se quema Madrid".

Aquest article ja l'estic escrivint des de casa meva. M'he curat!!! Ja no necessito antidepressius!!! Plou a Barcelona, però jo només veig un sol radiant a la meva vida.

Visca el 4-0!!!!
Que tremoli l'enemic!!!
Força Barça!!!

Ingressat en un balneari

Estic ingressat en un balneari. Els metges m'han diagnosticat una depressió temporal per motius futbolístics. Els primers símptomes van aparèixer després de perdre 2-0 al camp del Milan. Aquella nit vaig patir uns tremolors. La victòria del Madrid al Camp Nou (1-3) va empitjorar el meu estat de salut. A banda dels tremolors, vaig perdre la il.lusió i la gana. Vaig estar 70 hores sense sortir de la meva habitació. Un penós aïllament que m'ha fet perdre 12 quilos. Un desastre.
La meva mare em va convèncer que el dissabte veiés el Madrid-Barça de Lliga: “fill, ja veuràs com guanyem al Bernabéu i tu recuperaràs la il·lusió per la vida. I la gana. És impossible que el Barça perdi tres partits seguits”. I així ho vaig fer: vaig sortir del llit per veure el partit en el bar de la cantonada. I el Madrid ens va guanyar 2-1 jugant amb els reserves. Quan Sergio Ramos ens va marcar el 2-1 em vaig desplomar. Una ambulància em va portar a l'Hospital de Barcelona. I els metges de l'hospital m'han enviat al balneari des d'on escric. Estic a la planta de culés deprimits. Som uns 15.
Aquí estem aïllats. No tenim ni tele, ni ràdio, ni premsa esportiva, ni Punto Pelota. Només ens deixen veure notícies relacionades amb el Papa i el Rei (i jo crec que aquests estan pitjor que el Barça).
En aquests moments de depressió temporal, de tranquil.litzants, antidepressius i sessions de teràpia i hidromassatge, la meva única esperança es diu Manchester. Lògicament no podré ni veure ni escoltar el partit. Sisplau, si guanya el Manchester tireu petards, coets o una bomba nuclear perquè els de la planta de culés deprimits ens poguem assebentar. I ara us deixo que em ve a buscar una infermera. És l'hora de la medicació.

Empatar amb el Madrid ja ens sembla poc

Fa 10 o 15 anys empatar al Bernabéu era un fet gloriós. Era una gesta. I els nostres jugadors tornaven a Barcelona com a herois. Ara, però, empatar al Bernabeu és misèria i companyia. És un resultat pobre. I són els propis jugadors del Barça els que tornen a Barcelona seriosos i capcots. És increïble. Com han canviat les coses en tan poc temps.

Poso la tele i constato que la caverna mediàtica està eufòrica amb el seu empatet, amb el seu Varane (que ara és Beckenbauer) i amb el seu nou porter. Sembla que hagin guanyat "La Décima". Mentida. Ens enganyen. Que ells, de teatre, en saben una estona. Estan absolutament destrossats.

Els que avui ens anem a dormir realment satisfets som els culés. L'empat és una anècdota. El més grandiós és que des de fa uns anys jugar al Bernabeu és un plaer, un goig, una experiència mística. Els culés estem desitjant cada any que arribi el Madrid-Barça per reviure noves i excitants emocions. Tot va començar amb el 2-6. I va seguir amb l'històric 0-2 de la Champions. Sense oblidar aquell 1-3 de Lliga, i l'1-2 de Copa de l'any passat. Ooooooh.

S'han acabat les urgències històriques i les pors escèniques. Avui hem empatat, però podíem haver guanyat 1-3. I fins i tot podíem haver perdut en l'últim minut. Tant se val. El més grandiós (ja sé que estic pesat amb aquest adjectiu) és que quan juguen Barça i Madrid els que realment tremolen i estan acomplexats són ells. Ho entenc. Tenen molts fantasmes: el 2-6, el 0-2 de la Champions, el 5-0, els gols de Messi, els driblings d'Iniesta, Piqué i la seva maneta, Puyol mostrant el braçalet amb la senyera, Guardiola i el seu discurs del puto amo... Per això estan tan contents amb el seu empatet. Que ho disfrutin com si fossin el Granada o el Mallorca.

Encara es pot aconseguir la novel.la "Blai Grana"?

El nom d'aquest bloc, Blai Grana, s'inspira en el títol del meu primer llibre. La novel.la "Blai Grana" està exhaurida des de fa anys. però encara queda un lloc a Barcelona on es pot aconseguir: La Botiga d'El Periódico i del Sport (Consell de Cent, 423). Gran notícia!!!!

El 2013 ha començat... genial!!!

Ooooooh!!! El 2013 ha començat genial. Messi ha aconseguit la quarta pilota d'or i el pobre Cristiano, una vegada més, ha quedat segon. El Barça ha destrossat l'Espanyol i el Màlaga i acaba la primera volta amb 55 punts, un rècord  mai aconseguit. I perquè l'alegria sigui completa, el Madrid està a... 18 punts. Hi ha crisi econòmica, atur i un gran descoratjament social. Però gràcies al Barça la vida és molt més bonica.

Si continuem així, el Barça pot guanyar Lliga, Copa i Champions. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes de l'emoció. I si el Madrid continua així es pot quedar sense res. Només de pensar-ho em cauen les llàgrimes del riure. Crec que vaig a buscar uns Kleenex. Estic una mica prepotent, ho sento.

Força Barça i visca el Manchester United

El menú de Nadal de la meva mare

Campions d'hivern a 9 puntos del segon. Classificats per a vuitens a la Champions. Messi ha superat el rècord de Muller. I el més important... estem a 16 punts del Madrid!!! La meva mare està tan eufòrica que ha preparat un menú de Nadal molt especial. Espero que us agradi:

Entrants: PescaTITO frito i EnsalaVILLA russa
Primer plat CESCudella barrejada
Segon plat: MinINIESTA de verdures
Plat fort: PIQUEntons
Postre: TiraMESSI
Begudes: ALBAriño, SONGria de cava i MoscaTELLO

Bon Nadal a tots els culés!!!!