L'hora de la veritat

Poc a poc em vaig retrobant amb els amics culés que han tornat a Barcelona després de les vacances. Parlem d'Henry, del bluf Saviola, del golàs de Messi a Múnic, dels "4 fantàstics" (a ningú no li agrada aquest nom), però bàsicament parlem del Madrid, del 3-5 del Sevilla i de la cara de fàstic de Schuster. La pregunta que es fan els meus amics és la mateixa que em faig jo des de fa un mes: Quin Barça veurem aquesta temporada? Tant de bo sigui aquell Barça lluitador i letal que va guanyar la Lliga i la Champions. Els culés no podrem soportar una altra temporada tan depriment com la passada. Al menys, jo

El meu estat d'ànim: El Madrid m' alegra la vida. És un gust llegir la premsa de Madrid. Pero que ningú no es confiï. El Barça va regalar l'any passat la Lliga als merengues en un acte de caritat cristiana. O potser per confirmar l'esperit UNICEF de la samarreta. Però els culés ja no volem ser els Reis Mags. Enguany hem de guanyar la Lliga (amb el permís del Sevilla) i si podem matxacar el Madrid, millor que millor.

Operació sortida: El Barça ha de tenir jugadors de primera línia implicats amb el club. Comprovo amb angoixa que no hi ha manera de traspassar els jugadors que no compten per Rijkaard. Per a alguns, el Barça es un meravellós balneari per jubilar-se. Em sembla fatal.

Reflexió final: Estic fart de les discussions sobre Raúl a la selecció i vull que Valdés sigui el porter indiscutible... de la selecció catalana.