La vida del culé comença a ser molt dura a la Lliga. Cada setmana he d'estar pendent del resultat del Madrid. Ahir em vaig ficar al llit amb un somriure monumental (el 4-0 contra el Múrcia va ser memorable), però avui estic deprimit (el Madrid ha guanyat i continuem a 7 punts). No crec que pugui aguantar gaire temps aquesta situació. He animat al Llevant com si fos el Barça B. Però el Madrid continua sumant amb la llei del mínim esforç. Un penal injust per aquí, un gol de xurro per allà... Deu meu, què he fet jo per merèixer això?
La remuntada: El meu germà David és optimista. Em diu que el Barça començarà a remuntar i remuntar... i remuntarà tant que estarem uns quants anys guanyant lligues. Jo no ho veig clar. La primera volta ha estat desconcertant. A casa ho guanyem pràcticament tot, però fora del Camp Nou no hem donat la talla (encara recordo el desastre de Getafe). Ara mateix signo guanyar la Champions i quedar segons a la Lliga.
Amic invisible: Ahir vaig celebrar l'últim amic invisible de les festes. Em van regalar el llibre "Sóc perico. I què?" Més aviat va ser l'enemic invisible.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada