Tenen el meu permís per golejar

Ja podem parlar del Madrid. Per fi. El partit contra el Xakhtar, com era previsible, no ha servit per a res. En tot cas per demostrar que alguns dels nostres vailets encara estan una mica verds i que alguns dels nostres suplents continuaran sent suplents. Tenint en compte que hem estat incapaços de guanyar al Basilea i al Xakhtar al Camp Nou el millor que ens pot passar és que ens toqui el Chelsea o l'Inter a vuitens perquè l'equip surti més motivat. Però no vull parlar de la Champions, caram. Ara toca... el Madrid.

Entenc perfectament el discurs conservador de Guardiola i del president quan afirmen que l'objectiu principal és guanyar al Madrid. Només guanyar-lo. Però els socis pensem d'una altra manera. El record del maleït passadís i del posterior 4-1 encara crema a les nostres retines i al nostre estómac. Els mitjans de comunicació de la capital, l'afició merengue i els jugadors madridistes van viure aquella jornada (especialment les hores prèvies) amb una lamentable prepotència futbolística i política. Algú va escriure en un fòrum blanc que "el ejército culé había quedado cautivo y desarmado". Sempre tan colonialistes.

Les coses, sortosament, han canviat de manera radical en només set mesos. Estan a nou punts i... tremolant. Entre tots hem de crear l'atmosfera necessària perquè dissabte, si l'equip vol, es pugui viure una nit històrica. Els jugadors tenen el meu permís per golejar. Perquè som molt superiors i perquè vull recuperar definitivament la meva autoestima.