El meu pare es queda sense arguments

Els habituals d'aquesta secció ja saben que el pessimista de la família és el meu pare. És el màxim representant d'aquell principi que diu que un culé sempre té algun motiu per patir, encara que les coses funcionin al cent per cent. Doncs bé, la notícia ha esclatat amb tota la seva força: el meu pare està radiant. Increïble, però cert. No el veia així des de la final de París. M'envia un SMS definitiu: "Fill meu, no puc queixar-me. Estic sense arguments crítics. Fins i tot Henry, el meu màxim enemic, ha ficat tres gols. Em rendeixo, m'agrada aquest Barça i per una vegada a la meva vida seré optimista. T'estimo. Visca el Barça".

L'equip de Guardiola ha aconseguit allò que semblava impossible: que tots els barcelonistas (per molt patidors i pessimistes que siguin) exhibeixin sense complexos la seva alegria. El meu pare és un exemple, però n'hi ha més. Un conegut meu que es negava a assistir al Camp Nou mentre Laporta sigui president m'ha reconegut en veu baixa que el dissabte que ve anirà a l'Estadi per donar suport a l'equip (i amb la bandera). Guardiola fa miracles. És Sant Guardiola.

Els jugadors ens deuen un favor:
El 4-1 que ens va endinyar el Madrid fa només uns mesos encara està en el record de molts culés. Va ser, sens dubte, una de les pitjors humiliacions dels últims temps. Aquell Barça mediocre i sense sang ja ha passat a la història. Molts d'aquells jugadors que van perdre al Bernabéu tenen l'oportunitat de reconciliar-se amb l'afició aquest dissabte. Només els demano que es deixin la pell al camp. I si guanyem 4-0, millor que millor.

Com sardines una altra vegada:
Més de 80.000 persones vam assistir ahir al Camp Nou. És una bona notícia. Però amb tanta gent, el metro torna a ser una olla a pressió. Ahir em vaig tornar a sentir sardina enllaunada. Ja no recordava la desagradable sensació. M'encanta que el Camp Nou estigui ple de gom a gom, però si de tant en tant som 50.000 espectadors tampoc no passarà res. El retorn a casa serà menys claustrofòbic.