Gran nit de Champions

Un Inter-Barça és una altra història. Res a veure amb aquests partits-petard que juguem contra el Xerez, l'Almeria o el Getafe. Al matí em llevo inquiet i excitat. Poso la ràdio i navego per internet per conèixer l'última hora. Jugarà Iniesta? Ja s'ha pres la pastilla tranquil.litzant Mourinho? Què diu Eto'o? Plourà? A primera hora de la tarda decideixo concentrar-me (com els jugadors). La meva destinació és la Barceloneta. Aire fresc i brisa marina per generar energia positiva. El mar, per cert, estava agitadíssim i les platges lluien la bandera vermella. Els meus pensaments també estaven com el mar. Contemplo totes les opcions: una derrota seria un pal. L'empat, un resultat acceptable. I la victòria... un cop d'efecte.

L'hora H. I arriba l'hora de la veritat. Estic a casa (el partit l'emet TV3). Obro la primera cervesa i em serveixo unes olives, unes patates, uns tacs de formatge... No sé si estic famolenc perquè estic nerviós o estic nerviós perquè estic famolenc. Veig a Eto'o amb la samarreta de l'Inter. Aaaaaaaagggggh! La sensació és traumàtica. És pitjor que veure la teva xicota embolicada amb un altre tipus. Truco urgentment el meu psiquiatra: "Doctor, crec que pateixo esquizofrènia. Encara m'estimo l'Eto'o. Necessito alguna cosa per relaxar-me".

De l'eufòria a la migdiada. Els primers 15 minuts de partit són magnífics. Dominem i gairebé marquem. Però després... entre el joc a mig gas del Barça, el forrellat patètic de l'Inter i les nombroses cerveses que consumeixo... estic a punt de clapar-me. El 0-0 final és bo. L'Inter no era tan ferotge com el pintaven. I nosaltres encara no som la "maquina assassina" de l'any passat. Temps al temps.

Zurich 2 - Milionaris de Madrid 5. El dimarts em vaig empassar el Zurich-Milionaris de Madrid. Vaja patxangada de partit. Encara no m'acabo de creure que els suïssos (més innocents que el pollet Calimero) li fiquessin dos gols a Casillas. I el "95 milions d'euros", de moment, només fica gols de falta. Són detalls... que animen.