La Diada del Barça

11 de setembre, Diada de Catalunya. 12 de setembre, Diada del Barça. Estic radiant. Acabem d'aconseguir una victòria gloriosa a Getafe (en aquest camp ens van ficar quatre castanyes fa dos anys). Els nostres herois han estat Messi (Rafael de Casanova en versió argentina) i Ibrahimovic (el nostre General Moragues). Per qüestions personals no he pogut veure el partit per televisió, però afortunadament tenia al meu abast un aparell de ràdio. He rememorat aquells diumenges de la meva infància enganxats a un petit transistor escoltant les aventures i desventuras dels Gallego, Rexach i companyia. En aquells temps només existia una tele (Televisió Espanyola) i gairebé mai no retransmetia els partits del Barça. La ràdio es convertia en la nostra salvació. Els meus locutors preferits eren Miguel Angel Valdivieso i José Félix Pons. Però sincerament... no sento cap nostàlgia d'aquells diumenges grisos de pocs èxits culés i de molta dictadura política.

Guardiola és savi: El Barça ha jugat amb Pedro i Jeffren de titulars. En el segon temps, quan el Getafe estava esgotat, han sortit Messi i Iniesta, dos dels millors jugadors del món. I en un plis-plas hem sentenciat el partit amb dos golarros. Guardiola és savi. Com Einstein i Leonardo da Vinci.

L'opinió de la meva família: La meva mare em truca des de la platja: "Visca el Barça, fill. Estava convençuda de la victòria, perquè m'he posat el bikini blaugrana". El meu pare, el pessimista de la família, m'envia un SMS d'advertiment: "No et facis il·lusions, fill. Aquests del Getafe eren quatre matats. Contra l'Inter serà una altra història. Eto'o estarà molt motivat".