Aquest Barça és la meva religió

Aquest Barça de Guardiola és la meva religió. El meu déu es diu Messi. I la meva catedral és el Camp Nou. Si els fidels s'han emocionat aquest matí amb la visita del Papa, jo he sentit una cosa semblant quan he vist l'exhibició de Getafe. Quin espectacle. Els primers 45 minuts han estat de traca i mocador. El Barça ha jugat com els àngels. Només ha faltat una mica més de punteria. Decididament, crec en el Barça de Guardiola.

Pepe-mòbil:
Si el Barça guanya la Lliga o la Champions (o els dos títols) proposo que la casa Mercedes fabriqui un Papa-mòbil per a Guardiola. Es dirà, lògicament, Pepe-mòbil. El que està fent aquest home pel Barça no té nom. Bé, de fet té molts noms: orgull, passió, dignitat... Només li demano a Gamper que aquest Barça duri molts anys.

Patiment patològic:
Ja és trist que guanyant 0-3 hagi hagut de patir. Teníem el partit controlat, però l'expulsió de Piqué i el gol que ens han fet de penal han disparat la meva tensió nerviosa. Quan en el minut 83, un davanter del Getafe s'ha plantat sol davant de Valdés he pensat, "ja està, ara ens claven el segon i després ens empaten". Però no. Amb el meu patiment patològic no vaig enlloc. Bé sí, vaig directe al psiquiatre.

No he vist el partit del Madrid ni penso preguntar com han quedat:
Un Madrid-Atlético de Madrid és com una cervesa sense alcohol o un formatge sense matèria grassa. Ja sabem que els merengues guanyaran sense despentinar-se. Ja ho llegiré demà a la premsa. No vull que res ni ningú pugui descafeïnar la meva eufòria després de l'1-3.

PD que res té a veure amb el futbol:
Aquesta tarda-nit, al bar on hem vist el partit, un home ha agredit i amenaçat de mort a un seguidor culé que li havia donat una puntadeta de peu sense voler i que s'ha disculpat immediatament. Què està passant? Per què hi ha tanta agressivitat a la nostra societat? Per molt que el Papa parli de fraternitat, començo a dubtar de la bondat del gènere humà. Ànim noi.

Una a-barça-da!!! (una admiració per cada gol)