5-0 a Mou: ja em puc jubilar

Els madridistes s'han passat sis mesos recordant-nos la "gran" victòria de l'Inter a les semifinals de la Champions. S'ha acabat. Amb el 5-0 d'avui el mite Mourinho s'ha anat a fer punyetes. Cada vegada que un madridista em recordi la nit dels aspersors jo li recordaré la gloriosa maneta que li vam endinyar a Mou un 29 de novembre del 2010. Pensava que amb el 2-6, el triplet i el Mundial de clubs ja ho hi havia vist tot. No! Faltava el 5-0 d'avui. Ara ja puc jubilar-me. Crec que em faré monjo budista i viuré d'aquests records meravellosos.

Una altra nit boja, boja, boja:
Fa un fred que pela a Barcelona, però és una nit caribenya per als culés. He vibrat com mai al Camp Nou, he sopat amb cava, he vist amb passió malaltissa "Punto pelota", he entrat a les webs de tots els diaris catalans, espanyols i mundials. I quan acabi de redactar aquest article, em prendré una Mou 5 estrelles (el cinc és molt important) i tornaré a veure el partit per internet. A les sis del matí baixaré a buscar la premsa del dia i penjaré la bandera del Barça al balcó. Aaaaaaaah. Quin plaer. Un altre nit sense dormir.

El 5-0 des de la tercera graderia:
He tornat a viure una altra nit increïble des del meu seient de la tercera graderia. El mosaic m'ha posat els pèls de punxa, tot i que he de reconèixer que he canviat la cartolina que em tocava (de color vermell) per la meva senyera de la sort. El partit ha estat brutal. No recordo una exhibició com la d'aquesta nit. Aquest Barça té el mateix nivell (o fins i tot juga millor) que la Taronja Mecànica de Cruyff, la selecció brasilera de Pelé o el Milan de Van Basten. Quan ha finalitzat el partit, he tornat a plorar. D'emoció, d'alegria, d'eufòria. Crec que és la quarta o cinquena vegada que ploro des que entrena Guardiola. M'estic tornant un sentimental.

Alguns dels sms que he rebut després del partit:
Xavi: "Alfred, saps l'última? Els ha passat com al Preciado, però a ells sí que els sancionaran perquè han jugat amb el Castella"; Germán: "Barça 5 Mouritania 0. Força Barça"; Dani: "saps com ha quedat el Madriz?"; Àngels: "5-0 Barça forever"; El meu germà: "Jeffren, pilota d'or"; El meu cosí: "Això és increïble. No tinc paraules. Cristiano jua, jua"; Sintu: "Orgaaaaasmic"; Enric: "Mourinho, sal del banquillo jajaja"...

L'opinió dels meus pares:
Em truca ma mare des de Canaletes. Gairebé no la sento: "Barça, Barça, Baaaaarça. Fill, posa la tele. El teu pare i jo ens hem pintat la cara amb els colors del Barça i estem celebrant la victòria. Ens veus? Estem al costat de la font. Madrid se quema, se quema Madrid...".

L'opinió del meu germà, David Picó:
"Cinc a zero, ho escric amb lletres perquè amb números no és suficient, amb números només sembla un resultat... i no, no és només un resultat. Jugar extraordinàriament al segle XXI vol dir jugar com ho va fer ahir el Barça. Sí, ahir el Barça va guanyar cinc a zero però, inusualment, la maneta és gairebé una anècdota perquè el joc, el toc, la velocitat, la seriositat, l'entusiasme, l'elegància, l'eficàcia, la contundència, la plasticitat, l'espectacle va anar molt per davant del resultat. Ahir el joc del Barça va ser un espectacle, un espectacle lúdic i esportiu de primer ordre. Entenc que el partit el fessin en un cinema, perquè era un espectacle artístic. Ara cal que el reposin en la Filmoteca perquè el clàssic del 2010 s'ha convertit, efectivament, en un clàssic per a la posteritat. CINC a ZERO, ho he escrit amb lletres i en majúscula perquè amb números no és suficient".

Una a-barça-da!!!!! (una admiració per cada gol)