Encara m'estic fregant els ulls. Els ulls, les mans i els peus. El que va passar el dissabte va ser tan meravellós com increïble. Qui es podia imaginar que el Madrid perdria a casa? Jo em vaig assabentar de la notícia a les 19.55. Vaig rebre un missatge del meu amic Xavi. Deia exactament: "Aquesta nit, barra lliure de sidra". Al principi no vaig entendre res (sóc una mica lent amb els missatges amb doble sentit). Però els tres o quatre petards que vaig escoltar a continuació em van il·luminar. Era evident que... el Madrid havia empatat o perdut! Quan vaig escoltar el cinquè petard ja no vaig tenir dubtes: el Madrid havia perdut! Preciado, que ja era el meu ídol des que es va atrevir a cantar-li les quaranta a Mourinho, ara s'ha convertit en un més de la família Picó.
El millor de la derrota del Madrid va ser... que el Vila-real-Barça ja no era un partit a vida o mort! Passés el que passés continuaríem a 5 punts. I per a un seguidor patidor com jo, veure un Vila-real-Barça sense angoixa és un regal dels déus. Tot va canviar quan Piqué-Waka Waka va marcar el 0-1. Estàvem a 8 punts. Aaaaaaaaah. L'emoció que sentia era tan gran que aleshores sí que se'm van disparar tots els nervis. No vaig tenir més remei que tancar-me al lavabo. I no vaig sortir fins que algú des del menjador va cridar amb totes les forces del món... "Alfreeeeeed finaaaaaaal". Oé, oé, oé. Visca el dissabte 2 abril.
Una a-barça-da!! (una admiració pel gol del Gijón i pel gol de Piqué)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada