Primer els fem el passadís. Ells criden, aplaudeixen i se senten -una vegada més- els amos de Catalunya i del món sencer. Comença el partit i arriba una altra festa. La nostra. Els fiquem un parell de golets amb aroma de valium i es queden anestesiats. Al Bernabéu no jugaran els que es passen el codi intern per l'entrecuixa i els que s'autodescarten de manera lamentable. Millor. Estaran els nens (Bojan, Messi), els que exerceixen de catalans (Valdés, Puyol, Xavi i companyia) i el gran Touré (el nou ídol del Camp Nou). Tenim un equip competitiu per a amargar-los la nit. Si els merengues volen festa hauran d'escoltar un disc de Rafaela Carrá.
Un passadís mal plantejat:
Haurien de ser els jugadors del Madrid els qui aplaudissin als del Barça... pel seu passotisme durant tota la temporada.
Humiliació? No gràcies:
Alguns mitjans de comunicació intenten escalfar l'ambient i ens presenten el passadís com una humiliació. La gent de la Meseta sempre ha pecat de prepotent. Ja ho vaig dir fa unes setmanes. El Barça té 110 anys d'història. I Catalunya, 1.000. I aquí estem, més vius que mai. No ens enfonsaran amb un passadís.
La moral de la meva mare:
Em truca la meva mare. "Fill meu, si guanyem m'aniré a Les Rambles amb la bandera i una ampolla de cava. No saps les ganes que tinc de celebrar alguna cosa. I espero que el teu pare m'acompanyi. Visca el Barça".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Alfred, lo que seria com a pitoniso...
L'equip que va jugar contra el Madrid, aquí.
Publica un comentari a l'entrada