El Barça li fica sis gols a l'Atlético de Madrid i jo me n'he perdut cinc. Estic eufòric per la victòria i desesperat pel meu contratemps personal. Per qüestions professionals he arribat al Camp Nou poc abans de les onze de la nit. El partit estava al descans. Mai no m'havia passat una cosa semblant en 35 anys de soci.
Quan he entrat a la meva zona (tercera graderia del gol nord) he contemplat bocabadat la cara de felicitat de centenars de socis. Allò semblava el país de l'alegria. El marcador reflectia un espectacular 5-1. Tots els meus veïns em recordaven la màgia i l'encert del primer temps. I em narraven els gols. I jo escoltava el relat amb sana enveja.
El segon temps ha estat més relaxat. He aplaudit amb delit el gol d'Henry (em moria per cridar "gooool"). Tot l'equip jugava com els àngels. Inclús Abidal i Valdés no han desentonat. Messi, Eto'o i Xavi han rebut l'homenatge de l'Estadi quan han estat substituïts. "Piel de gallina", que diria Johan.
En finalizar el partit he sortit corrents del Camp Nou. El meu objectiu era ficar-me en el bar más proper per contemplar la repetició de les jugades. I, per fi, he vist els cinc gols. I els he cantat, cridat i celebrat davant la sorpresa de clients i cambrers. Més val tard que mai. Visca el Barça.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada