Definitivament Basilea s'ha convertit en una de les destinacions màgiques del barcelonisme. Sempre recordarem la Recopa de 1979 i la memorable golejada d'aquesta nit. Mai no havíem aconseguit un resultat tan voluminós en la Champions en camp contrari. Cada vegada que veig el resum del partit per la tele em cau la bava. Un 0-5 és un resultat preciós i rodó que sempre ens evoca aquell 0-5 que li vam endossar al Madrid l'any 1974.
No he patit gens ni mica:
Per a un soci patidor com jo, el Basilea-Barça ha estat molt millor que una tila, un tranquil.litzant i un ansiolític junts. Als 22 minuts ja guanyàvem 0-3. Quina meravella. El meu cor ha bategat amb absoluta normalitat. Només he patit en els últims minuts quan el Basilea ha estat a punt de marcar el gol de l'honor. Em venia de gust un 0-5. És molt més bonic que un 1-5.
El record de Basilea 79:
Tenia 18 anys i em vaig desplaçar a Basilea amb els companys de la facultat de periodisme. Ens vam ficar en un autocar prehistòric, sense lavabo i amb finestretes. 18 hores de viatge d'anada i 18 més de tornada. Però l'experiència va ser meravellosa. Vam creuar mitja Europa amb les nostres senyeres i banderes del Barça. Sortíem d'una terrible dictadura i encara ens semblava una mica estrany poder cridar, cantar i celebrar la victòria amb total normalitat. Aquell triomf, a més, va certificar l'inici de l'etapa moderna del Barça. El 4-3 va acabar amb els fantasmos del passat i ens va col·locar en el mapa dels grans equips europeus. En finalitzar el partit vam intercanviar banderes amb els seguidors alemanys i encara avui conservo a casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.
El trajecte entre la frontera de La Jonquera i Barcelona va ser apoteòsic. En tots els ponts de l'autopista ens esperaven seguidors del Barça amb banderes i pancartes. Ens sentíem com herois de guerra que tornàvem a casa. Un dels crits més repetits va ser "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut". Sempre recordaré la final de Basilea. Emocionalment va ser tan vibrant com les finals de Wembley i París.
Un record per al Ricard:
Ricard Maxenchs ha estat enterrat aquest matí. Durant 22 anys va ser la imatge amable i dialogant d'una època marcada, moltes vegades, per la falta d'amabilitat i de diàleg. I això té molt mèrit. Per la meva professió de periodista i escriptor em vaig relacionar diverses vegades amb ell. Mai oblidaré que va presentar -sense que li ho demanés- la meva novel·la "Blai Grana" (de temàtica culé), al costat del directiu Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté i el meu cosí mediàtic, l'Alfred Rodríguez Picó.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada