Cal agrair l'esforç de la directiva per pujar els ànims dels culés amb la presentació d'Henry. Admiro els 30.000 aficionats que van anar al Camp Nou il.lusionats amb el fitxatge. Però jo continuo de dol. Encara sento una profunda tristesa quan repasso la temporada i observo desconcertat algunes derrotes estúpides i doloroses. Encara no tinc motius per un somriure.
En aquests moments tant me fa que vingui Henry, Amunike o Fernando Alonso. L'únic que demano és que els que es quedin... es quedin amb ganes. Vull un Eto'o motivat i amb la boca tancada. Vul un Ronaldinho que entreni com Déu mana. Vull que Deco torni a centrar-se en el futbol. Vull que Rijkaard deixi de ser Santa Teresa de Calcuta i posi ordre. Vull que el president no permeti que Can Barça sigui Can Pixa.
La meva dona tenia raó:
Repassant les opinions de la meva dona en aquesta secció, observo bocabadat que pràcticament va clavar tots els seus diagnòstics. Ella va pronosticar que la "rajada" d'Eto'o tindria greus conseqüències per al vestidor; ella va avisar que els gols de Saviola contra l'Alabès eren un "bluf" i que l'argentí no era el jugador decisiu; ella no es va deixar enlluernar per algunes victòries i va exigir una i mil vegades més dedicació i sacrifici al camp; ella es va mostrar inquieta per l'estat de Ronaldinho. En fi, en una temporada on gairebé tots hem pecat d'una certa prepotència i no hem practicat l'autocrítica, vull felicitar-la pels seus encertats comentaris.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada