Diumenge. 11 de la nit. Han passat 24 hores del desastre i continuo apàtic. Sense ganes d'escriure. Ahir em vaig ficar al llit després del partit. Sense sopar, naturalment. He tingut malsons terribles. El Madrid tornava a ser campió en la darrera jornada, l'Espanyol es classificava per a la Champions i nosaltres no anàvem ni a la UEFA. Suposo que no estava preparat per viure un 3-1 en el camp del Vila-real. Ha estat una derrota dolorosa i inesperada. Encara recordo el títol del meu últim article: "Estic en estat hipnòtic" (escrit després del Barça-Atlètic de Madrid). Doncs he passat de la hipnosi al desànim. Els socis del Barça som així. Radicals i viscerals. M'agradaria trobar culpables (les seleccions nacionals, les lesions, penals injustos, el govern), però la derrota d'ahir ha estat totalment merescuda. Adéu a l'eufòria.
Els meus pares opinen:
M'ho temia. El meu pare està com una moto: "Ja t'ho deia fill. Massa eufòria. Els jugadors es creuen que són deus i acabem perdent en un camp que no és res de l'altre món. Falta humilitat i mà dura". La meva mare, per la seva banda, s'ha negat a parlar del Barça: "Vull que felicitis als periquitos. Ells sí que han estat a l'alçada de les circumstàncies".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Als periquitos no se'ls ha de felicitar mai (i menys després del que va passar la temporada passada).
Tens raó! Jo tampoc els felicito. Però ma mare és ma mare i cal respectar-la :-)
Publica un comentari a l'entrada