El meu veí torna a queixar-se

Convoques als amics a casa teva, prepares un sopar fred amb embotit i truita, treus una dotzena de cerveses i et disposes a viure una altra gran nit europea a través de la tele. L'estat d'ànim dels presents és excel.lent. Fem una porra i tots els resultats són molt optimistes (0-1, 2-2, 1-3, 0-2 i 0-4). El partit és vibrant. El sopar s'esgota en 20 minuts. "O tot està molt bo o mengem compulsivament per culpa de l'ansietat", penso.

Després de molts "ui", "ai" i "ooooh"... cantem el gol de Puyol amb l'eufòria de les millors ocasions. Cau una ampolla de cervesa a terra i es trenca un got. Mala sort. Pocs minuts després arriba el 0-2 de Messi. Tornem a cridar, ens abracem i sona l'himne del Barça en el meu tocadiscos. La victòria ja no se'ns escapa..

Demà, el veí del principal em dirà: "Hola Alfred, va guanyar el Barça, oi? Ja vaig sentir l'aldarull. Us heu de prendre el futbol amb més calma". Si el veí del principal protesta... bon senyal. Això significa que el Barça guanya i convenç. El veí no es queixa des del 6 de març. Aquella nit vam cridar com bojos l'inútil gol de Gudjohnsen a Liverpool. Han passat set mesos. Molt temps.

Els meus pares opinen:
El meu pare està inquiet. Un pessimiste com ell no pot assumir tanta eufòria: "Cinc partits seguits guanyant són molts partits. Diumenge toca perdre, segur". La meva mare, en canvi, fa números: "Fill meu, si guanyem al Glasgow Rangers ja estarem classificats. Aquest any serem primers de grup".