No ha estat un somni, no. Acabo de comprar la premsa i, efectivament, ahir vam guanyar 2-3 a Glasgow. Totes les cròniques parlen d'un Barça ressuscitat. Els meus amics m'han enviat els SMS més eufòrics de la temporada. La meva mare ja està buscant entrades per internat per a la final. I Manolo, el madridista del meu barri, té cara de mort. Definitivament... no ha estat un somni.
Raons per a l'eufòria:
Ronaldinho es va deixar la pell al camp. Va lluitar, va córrer i va tornar a somriure. Recorden aquell Messi que ens va enlluernar al camp del Chelsea fa dos anys? Aquell Messi es va passejar ahir per Glasgow. Henry va marcar un dels seus golarros "made in arsenal". Per fi. Deco va deixar la seva apatia a la dutxa i es va convertir en el gran passador. I a nivell col.lectiu el Barça va tornar a pressionar, a combinar i a suar. I així, no hi ha qui ens pari.
L'afició perfecta:
Fa una setmana vaig participar en un col.loqui a Radio Marca amb seguidors d'altres equips. El soci sevilllista em deia: "Vosatres els culés no sabeu el que és animar. El Camp Nou sembla el Liceu". Ahir, els 2.000 barcelonistes que van estar a Glasgow van demostrar a tota Europa que som una afició apassionada. I sense cervesa al cos.
3 dies meravellosos:
El propers 3 dies (fins el Barça-Llevant de diumenge) seran meravellosos. Compraré tots els diaris, escoltaré totes les ràdios i miraré totes les teles. Em posaré la corbata del Barça i xiularé l'himne al metro i a l'autobús. Penso treure pit. Es clar que sí. Ja tocava.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada