Els miracles existeixen

Si us dic que el Barça és la meva religió crec que ningú no se sorprendrà. El Camp Nou és la meva catedral i els 4 fantàstics són els meus déus. Doncs bé, ara també crec en els miracles. El Barça porta quatre setmanes jugant molt bé, però guanyant els partits en els últims minuts i amb el suport d'àrbitres caritatius. Paral.lelament, el supermadrid s'ha convertit en el minimadrid. Ho perd gairebé tot i rep els gols més còmics de l'any. Els miracles existeixen.

Guanyarem a València:
Estic tan optimista que l'empat d'ahir m'ha deixat ben satisfet. Els jugadors, potser encomanats per la boira que brillava a l'Estadi, van jugar un partit espès. Malgrat tot van ser molt superiors al València, un equip que em va semblar tan apàtic com el bo de Koeman fent declaracions. A València guanyarem 1-2.

Recordeu el 5-2?
L'any passat vam jugar les semis de Copa contra el Getafe, que es va emportar 5 castanyes a l'anada (va ser el dia del golàs de Messi). Semblava que ja estàvem classificats, però el Getafe va remuntar l'eliminatòria en aquell humiliant (e incomprensible) partit de tornada. Els Barça ens deu una final. Si guanyem a València la meva ferida cicatritzarà per sempre.

El partit des de la tribuna:
Ahir em van deixar un carnet de tribuna baixa. Un luxe. Quan estàs acostumat a veure sempre els partits des d'una mateixa posició (en el meu cas gol nord tercera graderia), resulta estrany seguir les incidències del joc des d'una altra ubicació. Acostumat a conviure amb els núvols, ahir vaig experimentar una sensació meravellosa: vaig poder veure els somriures dels jugadors i escoltar les seves lamentacions. Els meus déus són de carn i ossos.