Desesperat i mullat. Així estava jo en el minut 40 del segon temps. "Si empatem no em quedarà més remei que demanar la dimissió de Rijkaard en el meu article d'elentorno", he pensat amb tristesa. Perà Xavi, el nostre Xavi, ha marcat un d'aquells gols que et fan treure tota l'adrenalina del cos. He cridat "gooooool" fins quedar-me afònic. M'he abraçat amb tots els socis que tenia al meu voltant, amb els guàrdies jurats i amb el venedor de frankfurts. Hem jugat fatal, d'acord. Rijkaard està perdent els papers, d'acord. Ronaldinho no corre, d'acord. Però estem a 6 puntos del Madrid. Somiar és gratis.
Algunes reflexions des de l'eufòria:
- Tarda de pluja al Camp Nou. Somio amb aquest sostre meravellós que tindrà l'Estadi ben aviat. Per fi podré jubilar el "chubasquero" de plàstic de l'any de la picor.
- Ahir, quan va acabar l'Almeria-Madrid, vaig rebre nombrosos SMS d'amics i col.legues. Un, per exemple, deia: "Visca Indalecio, patró d'Almeria". L'alegria intel.ligent que sentim els culés quan perd el Madrid és sensacional.
L'opinió dels meus pares:
La meva mare m'ha trucat al mòbil després del gol de Xavi: "Estem a 6 puntos, fill. Com que guanyarem al Bernabéu només n'hem de remuntar 3. Que tremolin els merengues". El meu pare, no obstant, és menys optimista. "Fill, obre els ulls. Jugant així quedarem tercers o quarts. Com a molt guanyarem la Copa del Rei".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada