No sé com controlar la meva tensió nerviosa. He passejat per la Barceloneta, he realitzat una hora de ioga i ara em prendré una triple infusió de til.la. Són els nervis de la Champions. No notava aquesta sensació tan estranya i meravellosa des de la final de París. Els amics em pregunten pel partit: "Alfred, tu ets un expert. Què passarà?". Doncs em mullo.
El meu partit:
El Manchester surt com una moto. Nosaltres resistim com Rafael de Casanova. Després de diverses ocasions locals arriba el cop d'efecte. Iniesta, Eto'o, Iniesta, Messi i gooooool. 0-1. Old Trafford es queda mut. Oé, oé, oé, Descans. A la segona part, el Manchester torna a la càrrega. I nosaltres ens enfonsem. En 10 minuts desafortunats ens remunten el partit: 1-1 i 1-2. Estem eliminats. I jo, amb un antidepressiu a la boca. Però queda la traca final. Quan el món culé era una vall de llàgrimes: goooooooool del Barça. No sé exactament de qui. Potser Milito, Henry o Ezquerro. Tant se val. 2-2 i a Moscou. I jo, a les Rambles a celebrar-ho. I ja no dormiré fins el 20 de maig.
Conclusió:
Sort Barça. Força Barça. Que Gamper ens il.lumini.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Tant de bo sigui així o de qualsevol altra forma que vagi bé als nostres colors.
Felicitats pel teu blog.
Anims i no pateixis avui.
Va, va, va!
Publica un comentari a l'entrada