La tradició es repeteix. Les vacances d'estiu són sinònim de cremades de sol, gelats que es desfan a la platja i precioses golejades del Barça que es viuen amb passió desenfrenada. Després de dos anys decebedors, els culés hem recuperat la il.lusió. Tenim un equip competitiu i un entrenador amb caràcter. Els jugadors ja saben que la "dolce vita" (cobrar molt i entrenar poc) forma part del passat. Com diu Guardiola, aquest any toca pencar.
Els primers partits que he vist per televisió conviden a somiar. He aplaudit tots els gols de la pretemporada com si fossin gols oficials. L'altre dia un cambrer em va cridar l'atenció per celebrar amb massa entusiasme un gol contra la Fiorentina. La meva eufòria va ser tan sorollosa que vaig despertar a un nadó que dormia plàcidament a la taula del costat. El meu psiquiatra, sempre preocupat per la meva salut culé, m'ha diagnosticat un excés d'optimisme. És una malaltia típica de l'estiu, com les picades de mosquit o medusa. Però no és veritat. En aquests moments ja estic profundament preocupat per la prèvia de la Champions. Ja sé que el nostre rival serà un equip de costellada (el Cracovia o el Jerusalem), però no ens podem confiar. Estic nerviós, ho reconec. I encara falten 15 dies. El millor que puc fer és prendre'm una til.la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada