Oé, oé, oé

Encara estic de ressaca. Guanyar els periquitos en el seu camp en l'últim segon és un dels grans plaers d'aquesta vida. I si pots compartir aquesta meravellosa sensació, molt millor. Ahir ens vam reunir a La Floresta un munt d'amics per viure el derby i celebrar un doble aniversari. El gol il·legal de l'Espanyol ens va deixar gelats, però gairebé tots confiàvem en la remuntada (els més pessimistes, no). En el descans, mentre preparàvem la barbacoa, les queixes més escoltades estaven relacionades amb els constants canvis de Guardiola, la falta de nervi d'Henry i la baixa forma d'Abidal i Víctor Valdés.

L'empat va arribar just en el moment que els amfitrions ens servien unes torrades de brie i sobrassada. El gol de "churro" d'Henry va ser celebrat amb gran eufòria i alguna ironia del grup anti-Henry. Amb l'1-1, gairebé tots confiàvem en la victòria (els més pessimistes, no). Van arribar els incidents a la graderia i el partit es va suspendre diversos minuts. "Com és possible que hagin deixat entrar les bengales?", ens preguntàvem desconcertats.

Els últims minuts del partit van ser desesperants. No hi havia manera de ficar un gol. La gent es va oblidar de les botifarres, les saltxitxes i els xoricets. Només estàvem pendents del televisor. I quan ja donàvem per bo l'empat arriba el penalty (també il·legal). Jo no vaig poder resistir tanta tensió i em vaig amagar en un racó de la casa. No estava preparat psicològicament per veure el llançament de Messi. Vaig creuar els dits, les cames i els peus. Ho vaig creuar tot. I quan els meus amics i amigues van cridar com bojos "goooooooool" vaig començar a saltar d'alegria. Com un cangur. I avui encara continuo saltant.