De Quini al cel

Avui començo parlant de Quini. Tot i que ara sigui el delegat de l'Sporting sempre serà un dels nostres. En veure'l aquesta tarda al Camp Nou he recordat un dels episodis que més m'han marcat de la meva vida culé. Ens hem de situar al març de 1981. Després de disputar un Barça-Hèrcules, Quini és segrestat per una banda de delinqüents. Els seus companys, destrossats per la notícia, confessen que no se senten preparats per jugar el següent partit al Vicente Calderón. Uns quants centenars de culés vam decidir viatjar a Madrid en autocars organitzats pel club per donar suport a l'equip i demanar la llibertat de Quini. El Barça juga sense il·lusió i l'Atlètic de Madrid ens guanya 1-0. Els seguidors matalassers, per cert, ens van tractar amb un gran menyspreu. Tinc un pèssim record d'aquell partit, encara que guardo unes fotos delicioses dels culés lluint les nostres banderes al parc del Retiro. El Barça, que era el líder de la Lliga, ja no aixecaria el cap i acabaria regalant el títol. Afortunadament Quini va ser alliberat després d'un mes de captivitat.

A l'entrenador de l'Sporting li han preguntat després del partit què hauria de succeir perquè el Barça no guanyés la Lliga. Ja contesto jo: que ens segrestin a Messi, Eto'o, Xavi, Puyol i Iniesta. No se m'acut res més.

Somriures perpetus:
Els socis hem viscut una altra tarda-nit memorable. Eto'o és el Quini del segle XXI, Henry corre com mai, Alves sembla d'una altra galàxia, Iniesta és Iniestinho, Busquets és el crack del futur. Fins i tot Martín Càceres ha jugat bé. I a l'Sporting només li han caigut tres castanyes perquè Messi no ha estat tan inspirat com en altres ocasions. Els culés continuem amb el nostre somriure. Tan perpetu com les neus del Kilimanjaro. I el Madrid continua a 12 punts. Tota una eternitat.

Volem estufes, ja:
Parlant de neus... avui hem viscut una altra nit glacial al Camp Nou. Quin horror! Entenc perfectament que alguns socis es quedin a casa veient el partit per la tele. Proposo que el club llogui mantes i estufes als valents que anem a l'Estadi. I que ens regali un cafè amb llet ben calent durant el descans. Per cert, que ridícul és animar amb pasamuntanyes i guants. No s'escolten ni els crits ni els aplaudiments.