Crònica d'un dimarts europeu

Els partits de la Champions en camp contrari són especials. Els amics ens reunim al menjador d'algun voluntari. Ahir li va tocar al Baptista. El menú és pràcticament el mateix en totes les convocatòries: pa amb tomàquet, embotit, truita i cervesa. Ahir, no obstant, l'amfitrió ens va sorprendre amb un deliciós plat de cuscús. La novetat va ser acollida amb una gran ovació. Abans del partit vam realitzar la porra. Va guanyar l'1-2. Jo vaig apostar per un 2-2 (m'ensumava un empat). L'estat d'ànim dels meus col·legues era estupend. Gairebé tots van valorar l'ensopegada davant de l'Espanyol com un accident. Jo també. Però quan Juninho va marcar l'1-0 van començar a relluir les primeres crítiques: "Aquest Barça ja no és el mateix", "Messi no està fi", "Els jugadors semblen esgotats", "La copa del Rei ens passa factura", "Hem de fitxar a un porter amb urgència".

I amb urgència vam devorar el cuscús i tot el que va sortir de la cuina en els 15 minuts del descans. També ens vam ventilar unes quantes ampolles de cervesa de litre. Algú va exclamar amb terror: "Crec que estem consumint massa alcohol". Jo hi vaig trobar una justificació: "Són els nervis. Quan empatem, deixarem de beure". I així va ser. El golàs d'Henry va ser celebrat amb bogeria. Fins i tot vam sortir al balcó per cantar l'himne del Barça. Alguns cotxes ens saludaven amb el clàxon. El gol ens va relaxar i vam deixar anar frases inoblidables: "A aquests francesos ens els passarem per la pedra al Camp Nou", "El Barça és el rei de la remuntada", "Henry és imprescindible", "Messi ha treballat molt per a l'equip", "Els jugadors també saben patir".

I acaba el patiment. L'1-1 és un bon resultat. Jo m'ofereixo voluntari per organitzar el sopar de quarts de final. Algú em recorda que primer cal eliminar al Lió. Té raó. Ens acomiadem amb abraçades sorolloses i una altra frase èpica: "A veure si demà el Liverpool ens dóna una alegria".