Estic deprimit

El cap de setmana ha estat nefast i estic deprimit. És més, vull estar profundament deprimit. Per què llegeixo tantes declaracions que afirmen que no passa res? A mi no m'enganyen. Portem quatre partits sense guanyar (Betis, Espanyol, Lió i Atlètic de Madrid). I en aquests quatre partits ens han ficat nou gols. I, paral·lelament, aquest Madrid que tots diuen que practica un futbol de badall i que juga de pena s'ha situat a quatre punts. Siguem realistes, sisplau. La gran majoria dels culés ens hem aixecat aquest matí amb la por al cos. Hem de ser crítics i exigents ara que encara no s'ha perdut cap títol. I als qui continuen en el núvol, un consell: que baixin amb urgència. Els necessitem al món real.

Derrota dolorosa:
Els seguidors del Múrcia, del Manchester o del Boca Juniors segur que van gaudir amb l'Atlètic-Barça d'ahir. L'espectacle va ser majúscul: set gols, vint rematades a porta, una remuntada vibrant, jugades increïbles, entrades fortes. Va ser un d'aquests partits que fan afició. El problema és que jo sóc del Barça. I el 4-3 final em va deixar amb un humor de gossos. Hagués preferit mil vegades que el partit fos lleig, llardós i avorrit, i que haguéssim guanyat 0-1 a l'últim minut i de rebot.

L'opinió dels meus pares:
El meu pare està com una moto: "Fill meu, estic cabrejat amb tothom. Amb Guardiola, per jugar amb tanta alegria. Amb l'Espanyol, perquè és el filial del Madrid. Amb els àrbitres, perquè en les dues últimes jornades ens han robat sis punts. Amb el Madrid, perque té la flor al cul. I amb Eto'o, perquè després de les seves declaracions no ha ficat ni un gol". La meva mare m'envia un SMS: "Fill, el teu pare necessita un tranquil.litzant. El veig fatal. Pots passar-me el telèfon del teu psiquiatra?