Quin "subidón"

Entre la traumàtica derrota del dimecres contra el Rubin i els comentaris malaltissos de la premsa de Madrid he de reconèixer que la meva moral estava una mica tocada. He arribat al Camp Nou amb un nus a l'estómac. Els meus companys de seient compartien aquesta inquietud: "Si el Saragossa ens guanya, hi haurà tomàquet", m'ha assegurat amb descoratjament el senyor Gumersindo, un soci molt veterà que s'asseu al meu costat. Així som alguns culés. Passem de l'eufòria a la tragèdia en pocs dies.

Els gols m'han salvat:
El primer gol m'ha relaxat com si fos un Tranquimazin. Amb el 2-0 m'ha desaparegut un dolor psicosomàtic que tenia a l'espatlla. I a partir del 3-0 he començat a volar. A les 22.45, quan ha finalitzat el partit, el senyor Gumersindo i un servidor ens hem abraçat emocionats. "A la merda la crisi", m'ha dit amb ràbia. "Madrid c... saluda el campió", li he xiuxiuejat a la seva oïda. Quin "subidón".

Millor impossible:
Ens ha sortit un partit rodó. Ha mullat Messi (ja li tocava), Ibra ha demostrat que pot marcar de totes les maneres (mai no havia vist un gol de falta com el d'aquesta nit), Iniesta torna a ser "lo puto crack", Busquets ha ressuscitat i Keita ha aconseguit un increïble "hat trick". Fins i tot m'han agradat Chigrinsky i Maxwell. No puc demanar res més.

L'opinió dels meus pares:
M'envia un SMS la meva mare: "Fill meu, he castigat el teu pare. S'ho mereix. Ha d'escriure mil vegades "Confiaré en Pep Guardiola". I no soparà fins que acabi. Un petó".