dimecres, 7 de març del 2007

Sempre ens quedarà París

Liverpool 0-Barça 1

Ara estic pensant en París, en les hores màgiques que vam viure els que vam tenir la sort de ser-hi, en la remuntada i en la victòria final. Guanyar una Champions és la cosa més gran que existeix. Hagués donat part dels meus estalvis (que no són molts, per cert) per guanyar-la de nou a Atenes. No podrà ser. Avui més que mai... sempre ens quedarà París.

Un sopar amb energia positiva:
Pica-pica, pa amb tomàquet, embotit ibèric, formatge, vi, sidra i cervesa. Aquest és el menú que hem preparat la meva dona i jo per a la llarga lista de bons amics que s'han apropat fins el nostre domicili per seguir el partit. Hem baixat el volum de la tele i hem sintonitzat una ràdio del Barça i en català. El primer temps ha estat decebedor. Només atacaven ells. El patiment ens ha obert una gana compulsiva i hem devorat bona part de les existències gastronòmiques. El gol de Gudjohnsen ha provocat el deliri: salts, abraçades, crits. Ha estat un moment inoblidable. Ens quedaven 15 minuts per somiar. I hem somiat. Ara estaré dos dies de dol (que ningú no em molesti) i divendres ja em posaré les pintures de guerra per rebre el Madrid.

Esgotat de tantes llegendes:
Estic esgotat del Liverpool, de les seves llegendes, del seu himne i del seu estadi. Estic esgotat d'aquesta estranya admiració que senten alguns per un equip que al final ens acaba eliminant. El nostre himne, el nostre estadi, la nostra gent, les nostres banderes m'agraden mil vegades més que les seves. Que ells criden més? Que ningú no oblidi que el seu patrocinador és una cervesa.

L'opinió de la meva dona:
Ja m'imaginava que no estava el pati per a miracles. Estic molt trista per l'eliminació, però molt contenta pel golàs de Gudjohnsen. Ara el meu al.licient és celebrar la victòria al Madrid a Canaletes.