Un gol d'or

Barça 3-Madrid 3

Que ens guanyi el Madrid a casa és un cop molt fort per als culés. És una puntada de peu a la part més noble dels nostres sentiments. El golàs de Messi en l'últim sospir té un valor infinit. És un gol que ens dóna un punt, que li resta dos al Madrid, i el més important: evita la derrota que més mal fa. A l'Estadi hem celebrat el gol de Messi com si fos una final de la Champions.

Ja sé que el Barça era el favorit, que un punt és un balanç pobre, que havíem d'haver matxacat el Madrid, etc, etc. Ja ho sé. Però quan Messi ha clavat el seu golàs al minut 90 he fotut un salt de la butaca, he cridat "goooool" amb totes les meves forces, he aixecat amb nervi la senyera i he alçat la mirada al cel per donar les gràcies a les forces divines. Marcar-li un gol al Madrid al minut 90 és mística pura.

L'ambient a l'Estadi:
Diversos amics que no han assistit a l'Estadi m'han demanat que faci cinc cèntims de l'ambient que s'hi respirava. Ha estat una nit memorable. La gent estava molt excitada. Hem executat el millor mosaic que he vist a la meva vida. A Liverpool canten de conya i es deixen les cordes vocals en cada jugada, no ho dubto, però ningú no fa els mosaics com nosaltres. Malgrat l'eliminació europea, la gent continua donant suport a l'equip. Hem animat al Barça amb els nostres càntics habituals i hem entonat el famós "Así, así, así gana el Madrid". Feia temps que aquest crit de guerra no sonava al Camp Nou, bàsicament perquè el Madrid fa temps (molt temps) que no guanya res.

Amb el golàs final de Messi, l'Estadi s'ha tornat boig. Jo també, ja que he abraçat a una pila de desconeguts. Ja tindrem temps de fer valoracions menys passionals sobre la situació de l'equip (em preocupa, especialment, l'estat físic d'alguns jugadors i la baixada que tenim a les segones parts), però ara només penso una cosa. Teníem el partit perdut i hem empatat. I el Madrid continua a 5 punts. Que soni l'"Al.leluia" de Haendel.