Festa non stop

La gresca va començar amb els dos golarros que li vam clavar a l'Inter. Un pas decisiu per continuar a la Champions. Uns dies més tard ens vam cruspir el Milionaris de Madrid jugant amb deu. Per primera vegada van aparèixer culés a Canaletes. I aquesta nit hem guanyat en un d'aquests camps on el Barça perdia la Lliga quan jo era un vailet. Tres partits importants, tres victòries decisives. Això és una festa non stop.

El fantasma de Pamplona:
Quedaven pocs minuts per al final del partit. El Xerez atacava. I jo he recordat amb desànim el maleït gol de l'Osasuna en el minut 93. Devorat pels nervis, he decidit tancar-me en el lavabo del bar per no veure el desenllaç. Des de l'urinari he escoltat els crits histèrics de la clientela. He pujat les escales de tres en tres i encara he arribat a temps per contemplar la repetició de la jugada. Ibra acabava de marcar el 0-2. Aquesta nit, en el minut 93, el gol ha estat nostre. Viscaaaaa! Sembla que la sort està canviant.

Els meus pares opinen:
Em truca la meva mare francament excitada: "Fill meu, és molt fort. Estem a cinc punts del Madrid. A cinc. Saps com deuen estar els merengues? Destrossats!". El meu pare, el pessimista oficial del regne, també es posa al telèfon: "Fill... l'eufòria de la teva mare és molt perillosa. No li facis cas. A la Champions encara no estem classificats, el Sevilla és el pitjor rival que ens podia tocar a la Copa i el Mundialet serà molt complicat. Que Déu ens agafi confessats".

Orgull culé:
La llista de la Pilota d'Or posa els pèls de punxa (o la "gallina de piel", que diria Cruyff). Messi és el primer. Xavi, el tercer. I Iniesta, el quart. Brutal. Visca la pedrera!