Torno a somriure

He quedat per dinar amb uns amics, gairebé tots culés. Només hem parlat del cas Eto'o. I com era previsible he vist estats d'ànim de tots els colors: des del pessimisme més destructiu a l'optimisme més radiant. El barcelonisme és així. És plural d'idees i sentiments. Els arguments en positiu que han sortit durant el dinar podrien resumir-se així: "Ha estat un episodi grotesc, més proper a la comèdia que al terror. El conflicte s'ha sol.lucionat amb una gran rapidesa, a diferència d'antics embolics (Rosell, Echevarría). Eto'o ara ha de parlar sobre el terreny de joc i ficar-li un parell de gols al Madrid i al Liverpool. Puyol és un gran capità. I el Barça, una entitat molt més sòlida del que alguns volen i diuen". La versió negativa aportava teories ben diferents: "Aquesta història ha trencat el bon ambient i perjudicarà l'equip. Ja no guanyarem res. I Rijkaard, fart de tot, marxarà del Barça".

"I tu, Alfred, què en penses de tot això? Què escriuràs a l'entorno.com?, em preguntaven els meus col.legues. Com si es tractés d'escollir grup parlamentari, m'he posicionat a favor del Partit dels Optimistes de Catalunya. No vull que ningú em robi la il.lusió per la Lliga i la Champions (la Copa del Rei, com ja vaig escriure, la regalo als més necessitats). Ha estat una setmana lamentable, però vull pensar que la situació torna a ser estable. Si més no fins el 30 de juny. Sóc un soci patidor, 100% patidor, però mai no he estat destructiu. Tinc vocació de bomber, no de piromen. Els que pensaven que aquest incident dinamitaria el Barça estaven molt equivocats. Ni les bombes de Franco van poder amb nosaltres. I allò sí que era dinamita pura.

Després del cafè, hem pres uns chupitos a la terrassa (el dia era estiuenc). I hem començat a parlar de Robinho (vol marxar del Madrid) i de les botes d'Oleguer (s'ha quedat sense marca, pobre). Han aparegut les primeres rialles. Les meves també. Bon senyal.