Us explicaré una intimitat. Mai no sopo durant els partits del Barça. No em senta bé. Els nervis, l'excitació i l'emoció són incompatibles amb la bona digestió. Doncs bé, he trencat aquesta tradició. És tanta la confiança que tinc amb l'equip que mentre veia les meravelloses imatges del Màlaga-Barça em vaig cruspir una amanida, unes costelles arrebossades i uns calamars a la romana. El cambrer del bar, que ja em coneix, estava espantat: "Senyor Alfred, segur que vol sopar durant el partit? Espero que no pateixi un atac d'acidesa". La meva resposta va ser contundent: "Tranquil Manolo, el sopar em sentarà bé. No estic gens nerviós. Guanyarem al Màlaga 0-5". I gairebé l'encerto.
El Barça ens alegra la vida: A Barcelona no para de ploure i per culpa del maleït endarreriment de l'hora a les sis de la tarda ja és de nit. Amb tanta pluja i foscor, els dies són tristos i depressius. Però afortunadament tenim un antídot: el Barça. Als culés se'ns reconeix fàcilment pel carrer: anem amb paraigua... i un somriure interminable.
Els meus pares opinen: El meu pare, el pessimista de la família, continua eufòric. És increïble. Mai ho l'havia vist així. Em truca la meva mare: "Fill meu, el teu pare fins i tot parla bé d'Henry. Potser s'ha donat un cop al cap. Tu creus que he de cridar al metge de capçalera?".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada