Tot el món està preocupat per la falta de públic al Camp Nou. Sembla un tema d'estat molt més important, sens dubte, que la crisi econòmica, la guerra entre Israel i Palestina, i el finançament per a Catalunya. Però quan l'estadi s'omple també se senten veus crítiques: "Ningú no anima, som l'afició més freda del món". Jo prefereixo mil vegades la qualitat a la quantitat. Ahir érem 46.000 espectadors. Poquets, evidentment. Però ens ho vam passar de por amb un ampli repertori de cançons, crits i moviments. Vam saltar com bojos amb el "boti, boti, boti, madridista el qui no boti" (m'encanta aquest crit de guerra). Vam entonar els càntics tradicionals (principalment l''"olelé, olalá, ser del Barça és el millor que hi ha "), vam fer l'onada, vam esclatar d'eufòria quan va sortir Messi al terreny de joc i vam corejar el nom de diversos jugadors (Bojan, Iniesta i Puyol). També ens vam ficar amb Robben i Calderón (la nit va donar molt de si). Sincerament, crec que el nostre paper ahir va ser decisiu. L'Atlético no va entrar mai en el partit i el Barça va remuntar amb certa facilitat.
El partit davant l'Atlético de Madrid va demostrar que els culés estem pletòrics. No hi va haver xiulets ni per al pobre Martín Càceres que va tenir dos errors monumentals. Es palpa una gran il·lusió. Somiar amb els tres títols no és cap bogeria. Si Guardiola continua en la seva línia, els jugadors no baixen la guàrdia (ahir continuaven pressionant amb el 2-1) i el president es manté en un segon pla, el maig tornarem a Canaletes. Una, dues o tres vegades.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada