No és futbol, és art

Acabo d'arribar a casa amb l'eufòria al cos i les mans esgotades de tant aplaudir. L'única cosa negativa és l'hora. És impresentable que un partit de futbol en dia feiner es jugui a les deu de la nit. I no vull queixar-me, perquè els pobres penyistas de Girona o Lleida a hores d'ara encara deuen estar a l'autobús. He arribat famolenc del Camp Nou i penso preparar-me un sopar-esmorzar per xuclar-se els dits. Però abans d'obrir la nevera vull comentar les sensacions que he viscut en les últimes 24 hores.

- Ho confesso. Ahir em vaig empassar el Madrid-Getafe. Sencer! Vaig vibrar com mai amb els gols visitants i em vaig enfonsar en la misèria quan un de blanc va ficar el 3-2 en el minut 93. Quina ràbia, sisplau. Vaig sortir del bar amb una profunda depressió. Aquest matí he escrit cent vegades en una pissarra: "No veuré mai més un partit del Madrid per la tele".

-Malgrat el desengany d'ahir... he preparat amb màxima il·lusió el kit del Camp Nou (ja sabeu, bocata, bufanda, bandera...). Per primera vegada des de fa la tira de mesos, la temperatura a l'Estadi era calorosa. Per fi s'han acabat els partits amb pluja, vent i fred polar. O, si més no, això és el que espero.

-Calor meteorològic i calor a la graderia. Guardiola havia demanat públicament que els socis omplissin el camp. I no hem fallat. Gairebé 80.000 culés hem vist aquest Barça-Sevilla, a les deu de la nit, en dia feiner i retransmès en obert per la tele. Hem animat com mai i l'equip ens ho ha retornat amb una altra exhibició. Per cert... ja hem corejat, encara que de manera prudent, "Madrid c... saluda al campió". Quan guanyem la Lliga, l'esclat d'alegria serà brutal.

-Avui m'he emocionat amb el joc del Barça. M'ha semblat una cosa meravellosa. No sé si aquest 4-0 es pot comparar amb una simfonia de Beethoven, una pintura de Miró, una òpera de Bizet o una cançó dels Pet Shop Boys (el meu grup favorit). Però el que he vist al Camp Nou està més prop de l'art que de l'esport.