Odio el Rubin

Odio amb totes les meves forces el Rubin. Teòricament era l'equip més cutre del grup. Això és el que deien els analistes després del sorteig de la Champions. I en menys de 15 dies aquests nois que només saben defensar-se i aquest entrenador enganxat a un rosari ens han amargat la vida i ens deixen en una situació molt delicada. Ara estem obligats a guanyar l'Inter i puntuar al camp del Dinamo de Kiev. Els socis patidors com jo necessitarem una doble ració de tranquil·litzants. Per què ens hem complicat tant la vida? Per cert... analistes dimissió!

La bona actitud no és suficient: Al Barça no li puc recriminar falta d'actitud. Han sortit endollats des del primer minut. Però els partits no es guanyen només amb bona predispoció. Són necessàries moltes més virtuts. Si contra el Rubin haguéssim disputat una eliminatòria convencional ara estaríem al carrer (1-2 aquí i 0-0 allà). De què serveix jugar bé si t'eliminen de seguida?

80 culés resignats: He vist el Rubin-Barça al costat de 80 seguidors culés en un enorme bar de l'Eixample. La gent ha passat de l'excitació total (després del pal de Ibra) a una dolorosa resignació. Ningú entén que en quatre enfrontaments de Champions només hem sumat tres gols i cinc punts. En finalitzar el partit he vist un grapat de cares tristes. Començant per la meva.

L'opinió de la meva família: Em truca la meva mare a les deu de la nit: "Fill, tranquil. Depenem de nosaltres mateixos. Guanyarem l'Inter i el Dinamo. A vuitens ens tocarà un equip fluixet com el Lió o el Burdeos... i ja em veig a quarts. Ànim i no t'enfonsis. Pitjor ho té l'Atlètic de Madrid". El meu pare, el pessimista de la família, també s'ha posat al telèfon: "T'ho vaig dir, fill. El Rubin era l'equip tapat, un os. Oblida't de la Champions. És millor que ens centrem a la Lliga i a la Copa del Rei".