Trist, però orgullós

Ens han eliminat d'una competició. És una sensació estranya i melangiosa que ja no recordava. Acabo de parlar amb el meu psiquiatra. M'ha dit que els meus símptomes són normals i que la tristesa només durarà 48 hores. De moment, no he de prendre medicació. Des que ha finalitzat el partit estic passejant sense sentit pel passadís de casa. Crec que em posaré el DVD de la final de Roma. I després... la del Mundialet. Necessito veure Puyol alçant un trofeu.

Els missatges dels amics:
M'envia un SMS el meu amic Xavi: "Hem d'estar orgullosos de l'equip. Que no decaigui la moral i a seguir animant més que mai". Cristina està bucòlica, com jo: "Crec que ara començo a ser conscient del que hem aconseguit". Toni és del sector dels optimistes: "Ànim Alfred, ens queda el millor: Lliga i Champions". I el meu germà m'escriu un senzill però sentit "Visca el Barça".

45 minuts meravellosos:
El segon temps del Barça ha estat espectacular. Hem tingut mil ocasions de gol, però ens ha faltat sort i punteria. Estic trist, però orgullós de l'equip. A nosaltres ens ha eliminat el Sevilla. Uns altres van caure golejats per l'Alcorcón.

L'opinió dels meus pares:
Em truca la meva mare des de Sevilla: "Fill meu, el teu pare i jo hem gaudit moltíssim al camp. La gent del Sevilla ens ha felicitat pel nostre joc. Ara... a pel doblet. Lliga i Champions". El meu pare es posa al telèfon. Ja trobava a faltar el seu pessimisme: "Fill... estic enfonsat. L'eliminació de la Copa és un cop d'imprevisibles conseqüències. Passa'm el telèfon del teu psiquiatra".