Ha estat un partit molt estrany. El Barça del primer temps ha jugat a ritme de zombi. Crec que alguns jugadors encara no s'havien despertat de la seva migdiada. Ha arribat el descans i els socis hem devorat el bocata amb la por al cos. "Què està passant?", ens preguntàvem desconcertats. El senyor Gumersindo, un dels seguidors més veterans de la meva zona, es mostrava molt pessimista: "Avui és el típic partit ximple que acabem perdent 0-2". El comentari m'ha deixat KO.
L'escridassada de Guardiola al vestuari (me la puc imaginar) i les aparicions de Pedro i Keita han canviat el panorama. El Barça ha començat a jugar millor i per fi ha arribat el gol d'Ibra (minut 72). Jo l'he celebrat com si fos la final del Bernabéu: saltant, cridant, abraçant i petonejant (sense criteri selectiu). L'1-0 ha esmiculat la terrible angoixa que s'havia apoderat del sector més patidor de socis (el meu). Quan ha finalitzat el partit he rebufat (ha estat un "buuuuuf" d'alleugeriment de llarga durada) i he romàs més de 10 minuts al meu seient intentant recuperar la pau interior.
El Barça de les últimes setmanes té dues cares. Pot jugar de manera vulgar (partit d'anada contra l'Stuttgart, la primera part contra el València o la primera part d'avui) i pot meravellar (partit de tornada contra l'Stuttgart, el segon temps contra el València i el 2-4 a Saragossa). Quin Barça veurem el diumenge a Mallorca? Que soni la sintonia d'"Expedient X" o de "La dimensió desconeguda".
Dues coses importants per acabar. L'arbitratge d'avui ha estat nefast. Al camp hem cridat "Villarato, Villarato" diverses vegades. I la segona: encara que només sigui per unes hores... som líders! Oé, oé, oé.
Una a-barça-da!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada