Moriré de tanta alegria

Moriré de tanta festa, de tanta alegria, de tanta celebració. El meu cos no està acostumat a aquesta sobredosi d'eufòria (la paraula "sobredosi" hauria d'escriure's "sobre-2-6"). He seguit el partit del Madrid amb una gran expectació. Jo era partidari de guanyar la Lliga aquesta nit per poder jugar demà a Mallorca amb els suplents. El Vila-real, que ens va deixar sense Lliga el diumenge passat, aquesta vegada ens ha fet un favor i s'ha carregat els merengues (3-2). La Lliga ja era nostra. Després d'enviar uns quants SMS als meus amics i familiars, he agafat la meva bandera bicolor (meitat del Barça, meitat de Catalunya) i he sortit de casa sense entretenir-me. Objectiu: Canaletes.

A la plaça Catalunya, milers de persones seguien en directe el xou televisiu i musical d'El Periódico de Catalunya, Sport i TV3. I Canaletes, per descomptat, era un festival de petards i banderes. La revetlla de Sant Joan ha arribat amb un mes d'antelació. Quan he abandonat el centre de la ciutat (eren les dues) no s'havien produït incidents. Genial per a tots (menys per a alguns mitjans de Madrid que gaudeixen destacant aquests successos).

Meravellós esgotament:
Els culés portem dues setmanes d'autèntica bogeria. El 2-6 al Bernabéu, el golàs miraculós d'Iniesta a Stamford Bridge, l'apoteòsic 4-1 de la final de la Copa del Rei i la consecució de la Lliga. Han estat quatre orgasmes futbolístics d'exquisida qualitat. El meu psiquiatra m'ha dit que les victòries del Barça són fantàstiques per a la meva salut mental i que les gaudeixi intensament. No recordo un mes de maig tan espectacular com el que estic vivint. Són les cinc de la matinada i encara no vull ficar-me al llit. Vull allargar una mica més aquest dissabte gloriós. La meva salut mental està perfecta, però no puc afirmar el mateix de la meva salut física. Les celebracions i el viatge a València m'han deixat esgotat, afònic, amb lumbàlgia i rampes al peu. Però resisteixo, perquè ara Barça TV està emetent la final de la Copa del Rei i em quedaré a veure-la.

L'opinió dels meus pares:
He quedat amb els meus pares a Gran Via-Rambla Catalunya per celebrar la Lliga. La meva mare estava radiant. Ha cantat i cridat com mai. El meu pare, el pessimista de la família, s'ha quedat sense arguments: "Fill meu, Lliga, Copa i encara falta per jugar la final de la Champions... no m'ho puc creure. Això és massa", em repetia amb cara d'il·luminat. Aquest Barça... hipnotitza.