24 hores increïbles

Ha estat una experiència increïble. Encara estic a València. Tanco els ulls i veig els gols de Touré, Messi, Bojan i Xavi. I noto les abraçades descontrolades dels culés que m'envoltaven a la graderia. I ensumo la deliciosa paella que vam menjar en un petit poble a prop de València. Tot i que escric aquest article des del meu domicili a Barcelona, els records del dia d'ahir estan tan enganxats al meu cos com la samarreta del Barça que llueixo en aquests moments.

El viatge. Sortim de Barcelona a les nou del matí en autocar. Era el número 5. L'aspecte de la caravana era impressionant. Mai no havia vist tant colorit. La gent es va enfundar la seva samarreta del Barça (la del centenari, la de París, la de Meyba, la d'Unicef, la blaugrana, la groga, la blava, amb el dorsal de Messi, Oleguer, Luis Enrique, Puyol...) i es va cobrir el cos amb les seves millors peces (banderes del Barça i catalanes, estelades, bufandes, gorros...). Tots volíem guanyar la Copa del Rei. Arribem a València a dos quarts de tres de la tarda. El primer contacte amb l'afició de l'Athletic va ser cordial. Ells deien "que guanyi el pitjor, perquè si guanya el millor no tenim res a fer".

La paella. Aquesta vegada he viatjat en companyia d'uns bons amics: el Xavi, l'Antonio, el Jordi, el Sami, el Josep Maria... Tots acabem devorant una sucosa paella i brindant amb cava. Crec que és la primera vegada que em poso les botes abans d'una final. Els entrepans es van quedar, per fi, aparcats a la motxilla. A les sis de la tarda passem pel "punt de trobada" del Barça. L'ambient era fenomenal, encara que massa sorollós per als qui buscàvem una mica de pau interior abans del partit. Acabem en un bar a prop de l'estadi bevent cervesa (molta cervesa) i xerrant amb la gent de l'Atheltic. Amb els bascos compartim molts sentiments. Per exemple, la nostra enemistat amb un equip que va de blanc. Les dues aficions vam cridar conjuntament "Boti, boti, boti, madridista qui no boti".

L'ambient. A les nou de la nit ja estava assegut a la meva butaca, impacient, nerviós, excitat. Els serveis de seguretat em van requisar, igual que em va succeir a París, el tap de l'ampolla d'aigua. Vaig riure amb un crit espontani: "Això no és un camp, és un futbolí". Mestalla no és el Camp Nou. La nova generació de culés (entre 18 i 25 anys) porta en el cos una marxa increïble. No van deixar d'animar ni un sol minut. Per cert, indignació general en comprovar que hi havia molts més seguidors de l'Athletic que del Barça. Qui els va proporcionar les entrades de més?

El partit. I comença el partit. I arriba el primer disgust. El gol de l'Athletic em deixa congelat. "Que no es repeteixi la història del Chelsea, sisplau", suplico en silenci. Jo no volia empatar en el minut 93. No hagués suportat una altra agonia. Per sort... Touré Yaya va ficar un gol "a l'estil Iniesta" i la nostra graderia va esclatar. Va ser un "subidón" brutal. Amb l'1-1 tot es veia d'una altra manera, encara que els més pessimistes ja pronosticaven pròrroga i penals. En el descans es van formar cues impressionants per accedir als lavabos. Gairebé em pixo a sobre.

L'eufòria. I la segona part va ser un "chorreo", un festival, un huracà. L'equip va sortir endollat i en 20 minuts es va cruspir els lleons. "Ells són lleons, nosaltres campions". Amb el 2-1 em van saltar les ulleres, amb el 3-1 vaig rebre un cop de colze involuntari d'un seguidor a la cara i amb el 4-1 vaig realitzar un salt estratosfèric i em vaig torçar el turmell. Eren els efectes col·laterals de tanta eufòria. També vaig ser petonejat, magrejat i abraçat per dotzenes de seguidors de tots els sexes. Quan va finalitzar el partit ens vam tornar bojos. "Campions, campions", cridàvem sense parar.

El retorn. Després del lliurament de la Copa i de la salutació dels nostres jugadors vam sortir disparats de Mestalla. Havíem de presentar-nos a la zona d'autocars a dos quarts d'una. Ens vam fer les últimes fotos, em vaig acomiadar dels amics que tornaven en cotxe i em vaig ficar a l'autocar amb l'Antonio i el Jordi. Malgrat la victòria, el viatge ha estat tranquil i silenciós. Hem dormit com nadons. A les sis del matí hem aparcat a l'estació del Nord. He vist molts balcons amb banderes del Barça. La victòria també s'ha viscut amb bogeria a Barcelona. Jo ho sabia pels SMS que em van enviar els meus pares i el meu germà durant tota la nit.

La ressaca. He comprat tota la premsa (la d'aquí i la d'allà), he dormit unes hores (poques) i he sortit al carrer, bandera en mà, per saludar l'autocar dels jugadors. Ha estat una llàstima que no fos descapotable. I ara... a seguir gaudint. Tant de bo no s'acabi mai, mai, mai aquest meravellós estat de felicitat. Visca el Barça i visca la ressaca!