El gol del segle

No recordo una explosió d'alegria com la que he viscut aquesta nit quan Iniesta ha marcat el gol de la seva vida... i de la nostra. Estava veient el partit en un bar de l'Eixample, aquell que està regentat per uns xinesos molt simpàtics i que sempre ens porta sort. Els més de 50 culés que ens hem aplegat en el saló menjador ens menjàvem les ungles i bevíem cervesa. L'equip xocava una vegada i una altra contra la muralla del Chelsea i l'1-0 era una injusta condemna. I ha arribat el minut 93. Iniesta (amb l'ajuda psicològica de milions de culés) ha xutat amb punteria i força. I la pilota ha entrat. Ens hem tornat bojos. Han estat uns segons indescriptibles, màgics, únics. El món s'atura i toques el cel. M'he abraçat amb vint o trenta culés que estaven tan embogits com jo. Especialment emotiu ha estat l'abraçada amb el meu germà. Ho reconec: he plorat de felicitat.

En finalitzar el partit he enviat uns quants SMS als culés més íntims. Ha estat un gran moment de complicitat. Als pocs segons m'han arribat les respostes, totes elles redactades des de la passió i l'extrema ansietat viscuda. M'ha trucat des del mateix Stamford Bridge el meu amic Xavi. Estava afònic, esgotat i eufòric. Els tres mil culés que han animat el Barça també són els meus herois. I la nit, com no podia ser d'una altra manera, ha finalitzat a Caneletes. Hi havia molta més gent que el dia del Madrid. M'ha encantat un crit: "El de Fuentealbilla es una maravilla". I un altre: "Toma, toma, toma, nos vamos a Roma". Hem corejat el nom d'Iniesta i hem tingut un record per a un equip de Madrid que ho està passant francament malament.

Estic en un núvol. O en la lluna. O ja no sé on. Hem guanyat 2-6 al Madrid, hem eliminat al Chelsea en l'últim sospir, el diumenge podem ser campions de Lliga, dimecres vinent me'n vaig a València per veure la final de la Copa del Rei i el dia 27 jugarem la final de la Champions. Bogeria non stop.