Tots volíem més

Buf, quina nit. El meu germà ens convoca a les 20.30 a casa seva. Estrenarem la nova tele, que més que una tele sembla la pantalla del cinema Urgell. El menú és el típic d'una nit de Champions: pica-pica, pizzes i cervesa (molta cervesa). A les 20.40 cantem l'himne i animen com si estiguéssim al camp de l'Arsenal.

I comença el partit. I com comença! Tenim 10 oportunitats clares de gol, però la pilota no entra. Increïble. El partit em recorda un Benfica-Barça de la Champions de París (que va acabar 0-0). El pessimista del grup comenta que si falles tantes ocasions acabes perdent. L'enviem a pastar fang.

I arriba el descans. Surten les pizzes del forn. Els nervis m'han deixat sense gana i prefereixo alimentar-me de cacauets. Parlo sol: "No pot ser, no pot ser...". El meu germà em tranquil·litza: "Estem jugant el millor partit de l'era Guardiola. El súper Barça ha tornat".

Comença el segon temps. I com comença! Goooool d'Ibra, 0-1. Gooooool d'Ibra, 0-2. El menjador sembla un manicomi: saltem, cridem, ens abracem i obrim les finestres perquè tots els veïns comparteixin l'alegria. Un amic m'envia un SMS. Ja somia amb un Inter-Barça. Ha esclatat l'eufòria.

Però la Champions és la Champions i els rivals mai no llencen la tovallola. En dues jugades desgraciades ens empaten el partit. I Puyol, expulsat. Aaaaaah. Ooooooh. El 2-2 final és un bon resultat, però tots volíem més.

Em truca la meva mare des de Londres: "Fill, l'estadi és preciós i els anglesos, bona gent. Aquest Barça és millor que el Brasil de Pelé i l'Holanda de Cruyff. És una passada. Estic molt orgullosa dels jugadors". Li pregunto pel meu pare: "Ara no es pot posar. Està molt disgustat amb la remuntada de l'Arsenal".